La Veu del Poble. 

Música FOLK a la Lleida dels 70's




El Moviment internacional "FOLK MUSIC":

Durant els anys 50 i 60's apareix, especialment als USA, un moviment musical basat en les arrels tradicionals de la música popular. Un moviment que posa l'èmfasi en la pau, en un moment força convuls de la societat americana, aterrada amb la guerra de Corea o la de Vietnam amb 300 morts diaris, i horroritzada socialment, amb els assassinats de Sharon Tate, Luther King o Robert Kennedy

 Autors com Bob Dylan escriuen a cançons com "Senyors de la Guerra" (Masters of War): 

"Veniu senyors de la guerra / Els que fabriqueu armes / I els avions de la mort / Els que fabriqueu Bombes / I no doneu la cara / Amagats al despatx / Només vull que sabeu que / Ja us he vist la màscara. / No heu fet res a la vida / Tan sols destruir / Jugueu amb el meu món / Com si fos un joguet més / Em feu amo d'una arma / Feu la volta i marxeu / Just desapareixeu / Quan volen les bales".

Altres obres líriques com la versió cinematogràfica del musical "Hair" dirigida per Milos Forman, traslladen a altres formats d'expressió artística aquest clam, i fent aflorar el sentiment comú d'una part de la societat americana, especialment els jovents, que no poden estar d'acord amb el món que els seus majors han creat. "Si no podeu canviar el món, feu-vos a un costat"



Film Hair. Tema "Let de Sunshine In"

D'aquesta manera, una contradicció que sembla irresoluble fa trontollar al mon, d'una banda  l'esser huma és prou madur i potent científicament com per arribar a la Lluna, a l'any 69, pero, d'altra banda, les guerres i els conflictes segueixen arrabassant el món. 

Una part de la societat americana, essencialment els joves, volen tancar aquesta profunda contradicció i  fer renàixer una nova societat i així, en aquest context, apareix la música com a eina de transformació, reflexió i presa de posició personal i colectiva davant d'aquest escenari. Una música que sovint és hereva dels càntics dels esclaus afroamericans, amb sons creats amb els instruments típics de cada regió, estris de senzilla manufactura, que donen suport sonor a càntics que rememoren el dia a dia de la gent del poble, i també reivindiquen i expresen un anhel de llibertat, pau i justícia social.

Cantautors com Woody Guthrie, Pete Seeger, Joan Baez, Bob Dylan, o grups com The mama's and the Papas, Peter Paul and Mary, Beach Boys, The Birds, Kingston Trio, Flying Burrito Brothers, Grateful Dead, Buffalo Springfiels, The Band als USA , o Pentangle, Fairport Convention, Steeleye Span, Donovan al Regne Unit, foren, entre molts altres exponents, expressions potents d'aquest vigorós moviment.


The Mama's and the Papa's.  Any 1967

    
Joan Baez y Bob Dylan al documental 
"Don't look back", de D.A. Pennebaker. 1963

 
Joan Baez i Bob Dylan  1963


Peter Yarrow, Paul Stooker i Mary Travers. Any 1969


Pete Seeger al Concert "Bread and Roses III" any 1979

"We shall Overcome". Joan Baez. Marxa per la llibertat i treball a Washington Agost 1963


Bob Dylan i Joan Baez a la Marxa per la llibertat i el treball a Washington Agost 1963


Política i societat a Espanya i a la Lleida dels anys 70's:

En ple ocàs d'un règim polític ja en decadència, però que es negava a abandonar, la situació política a Espanya, Catalunya i Lleida era d'uns anys de plom, amb una repressió i censura del règim que anorreava amb brutalitat tota expressió de llibertat o dissidència. Només cal recordar com, encara al març de 1973 era executat al garrot vil l'activista Salvador Puig Antic, o com  el 27 de setembre de 1975, malgrat el clamor internacional i fins i tot la mediació personal del Sant Pare, s'afusellava 5 persones per motius polítics. Tot i així, quelcom començava a moure's perquè  la sensació social d'estar a la fi d'un període i la  necessitat d'impulsar l'economia i també per la pressió internacional, a poc a poc, s'obrien petites vies de llum en el pla polític i social d'aquest tenebrós escenari.

 
Darrers afusellats per el franquisme. Any 1975
  
                                                 

En tot cas, és, en part gràcies a aquests esforços que apareixen a Lleida entitats amb vocació d'impuls a la cultura com  el cercle de Belles Arts, el Sícoris Club, Club Huracans o el centre sardanista de Lleida. Més endavant es crea l'Alliance Fraçaise i, posteriorment, durant els anys 60's sorgeixen les colònies Cantarelles d'estiu, o l'Esbart Màrius Torres, i, més endavant, amb l'eclosió de la immigració, es consoliden els primers moviments associatius, les Associacions de veïns, les federacions cíviques i regionals, els moviments de joves, sovint vinculats a centres de caire religiós i progresista com la Congregació Mariana amb el pare Joan Gabernet, les parròquies de Santa Maria Madalena o Sant Pere etc. 

També arranquen altres propostes de reflexió i debat al voltant de plantejaments amb més profunditat i visió estratègica de futur i de país, com l'Assemblea de les terres de Lleida o el Congrés de Cultura Catalana, iniciatives que, sovint en un context complex anirien obrint una escletxa, un minso i tímid espai de llibertats, més enllà de la "cultura oficial", i no sense resistència per part dels poders oficials o fàctics establerts. 

Un excel·lent context històric d'aquest període a Lleida es recull a la publicació: 

El Cas de la Higiénica. Una metàfora de la transició a Lleida, per Sara Grau Sáez

El periodista lleidatà Pau Echauz, recrea la Lleida d'uns anys desprès a "¡Qué Tiempo Tan Feliz!"  

La música Folk a la Lleida dels anys 70's

Potser fou la música, un dels vectors d'avenç en aquesta transformació social, que rebria un fort impuls, un cop mort el dictador, amb la constitució dels primers ajuntaments democràtics, que a la Lleida del dia 19 d'abril de 1979 fou composat per una coalició de partits majoritàriament d'esquerra, com el PSC, PSUC o ERC, presidit per Antoni Siurana i anomenat "El Pacte del Progrés".

Així a partir dels anys 70's comencen a obrir-se nous espais d'expressió, entre ells en el món musical, que d'alguna manera beu i comença a rebre la influència exterior en molts àmbits, i també en el de la música FOLK.

D'aquesta manera, a la Lleida d'aquesta època apareixen diverses iniciatives, algunes vinculades amb la música Folk, impulsades per part d'entitats o persones integrades als moviments associatius, polítics, socials, cristians, o a l'escoltisme. Es tracta de cantautors adelantats a l'època, com Joan Enric Farreny o grups com Can 64 hereus dels 16 jutges, conjunts folk com La Sanfaina, Plats i Olles, Grup de Folk Sícoris, CM Folk, Internacional Grup Folk, Els Esquellots o La Veu del Poble. Aquests grups musicals basen el seu repertori en el cançoner popular de Lleida, en les cançons tradicionals catalanes, o estàndards dels espirituals negres i de la música Folk americana i britànica.

   


Esquellots i Internacional Grup Folk



Revista Serra d'Or 1970. Plats i Olles, Grup Folk Sícoris i Joan Enric Farreny



CM Folk

Al voltant d'aquests solistes, cantautors, poetes, grups musicals i de les seves creacions e iniciatives, apareixen entitats i associacions amb vocació cultural, ens de la societat civil que sovint voregen una fina línia, gens definida i sovint arbitraria, que separa el permès o tolerat del prohibit  i comencen, alhora, a programar concerts, audicions, cine fòrums i festivals per a donar ressò a aquest moviment musical i reivindicatiu, com veurem més endavant.


... I així, en aquest context neix "La Veu del Poble", Grup Folk

...en aquells temps, ja teníem la consciència que que tot allò que ens intentaven fer creure no era veritat, i que estaven passant coses suficientment greus com perquè a mesura que ens n'assabentàvem, anàvem prenent posicions i els nostres criteris es tornaven cada cop més crítics. Una bona forma de poder expressar-nos, i a la nostra manera opinar sobre alló que succeía, era mitjançant la música  (Marco).


Antecedent i preliminars: Res no es fa del no-res.

Cal considerar que sense una formació musical i experiència prèvia, no seria possible una expressió artística musical sólida. Molts dels components agregats a la Veu del Poble, havien passat, malgrat la seva joventut (14 anys d'edat en el moment de constituir-se el grup de Folk a l'any 1969) per diverses etapes formatives en el món de la música: L'Antonio amb el Professor sr Àngel Ros, gran pedagog i violinista, En Josep amb el Mestre de guitarra sr. José Montagut que fou professor del concertista Carles Trepat, l'Albert amb formació acadèmica de piano i solfeig, Marco, Darío, Jordi i  Josep  formant part del cor de Maristes Montserrat, Sagrat Cor o l'Orfeó Lleidatà amb els mestres Fausto Turell, Lluís Virgili i altres directors (Hermano Gregorio, Hno Silverio, Hno Fernando, Hno Andrés...). 

Les harmonies a partir del 1er, 3er i cinquè intervals per a la primera, segona i tercera veu... estaven garantides!

Aquest pas per el cant coral, i més en el univers marista, com es sol dir, "imprimia caràcter"... el Marco ens ho explica:


..."Recordo, així entre boires, que un dia quan fèiem pàrvuls,(més o menys a l'any 1959) ens va venir a buscar a la classe l'hermano Gregorio, que era el director del Col·legi dels Maristes del carrer Clavé, i alhora dirigia la coral. Era un personatge força singular, tenia la cara marcada, des de la front fins al mentó passant per la punta del nas, per una pigota gorda patida, suposo jo, a la seva infància. Recordo també que no era pas l'espècimen del típic Marista, fins i tot era simpàtic i bon tipus, i vist el bestiar que duia sotana, l'identifico com a bastant progre.

...Ens vam dirigir tots en fila, com era habitual, cap a la classe de 3er. curs de batxillerat -era l'últim curs que es podia arribar a l'escola - que estava just entrant al vestíbul per la porta principal, a l'esquerra. En aquella aula hi havia un piano de paret de color negre, la ronya també era part important en la tonalitat. Ens vam instal·lar, i ell va començar a fer escales al piano, les quals havíem de reproduir individualment, cantant fent-ho lo millor possible. Els que millor entonàvem i més bona oïda teníem vàrem superar la prova i vam incrementar la nòmina dels PUERI-CANTORES.

No ho sé del cert, encara que em suposo que quan els pares van donar el vist-i-plau, ja vàrem entrar a formar part de dret i efecte a la coral. Per lògica amb aquelles veuetes d'angelet que teníem, la majoria dels nous entràvem directament a la primera veu -la més aguda-. Solament em queda el record del Joan Vives que ja va passar directament a la tercera veu -la més greu- i no per afonia precisament.

A partir d'aquí, assaig gairebé cada dia, encara que en aquest primer any, molt dur no ho va ser; si més no, recordo els assajos divertits (No en digueu mal de les sogres, La casita en Canadà,... etc.). Tot estava pensat i assajat de cara als festivals d'escola -grans matinals al Cine Rambla, a la Rambla Ferran (Avenida del Cauidillo)- però sobretot érem experts en tot lo referent a la litúrgia. Cada diumenge a les nou del matí ens concentràvem al pati del col·legi i en fila de dos anàvem baixant per la vorera esquerra del carrer Clavé, creuàvem per davant de casa del Dario, a la Cambra de Comerç, i enfilàvem la Rambla de Ferran avall per el lateral dret, fins l'església del Carmen, i un cop allí pujàvem al cor per una escala interior, i vinga Santa Missa a càrrec de mossèn Ramón, tot un personatge. No va fer mai un sermó que fos més curt de mitja hora, en conclusió, a dos quarts d'onze, amb molta sort, al carrer.

Per a dur a terme totes aquelles representacions portàvem una alba amb una creu vermella de forma circular sobre el pit. 

Pueri Cantores, amb l'Alba, a la professó de Sant Jaume.  Foto  de Ramon Borrás.
(Any  aprox. 1961), al centre, també amb Alba Hermano Gregorio, director.


Aquestes albes, les feia la modista sra. Isanta, que vivia a la plaça de la taüt. Fins allí anàvem per a que ens prenguessin les mides, i per a fer les diferentes provatures, fins que arribava el dia de la imposició de l'alba, que es feia mitjançant una gran cerimònia a l'església del Carmen. Les albes eren beneïdes per mossèn Ramón, i ben bé podríem dir que és com si ens fessin capellanets, doncs tota la "parafernàlia" que es preparava per l'esdeveniment comparada amb lo que es feia per a fer capellans s'hi semblava molt.

Foto de grup després de l'acte d'imposició de les albes dels Pueri Cantores.
 Al centre la sra Isanta. A l'esquerra de la foto el Marco, a la dreta en Josep. Any 1960


El temps va anar passant i  va canviar la direcció del cor amb un nou personatge, que mogut ves a saber tu per quin anhel, es va proposar aconseguir una coral perfecta, una perfecció que gairebé ratllava a les premisses nazis, i l'individu es va posar mans a la feina -i això de posar mà va en tots els aspectes- fins que ho va aconseguir. A tret de detall i només per explicar-n'hi alguns, es pot esmentar els assajos que es feien diàriament a mig dia on l'assistència era obligada. Es passava llista i pobre del que hi faltés sense tenir una causa justificada. 

Quan s'apropava alguna actuació important, assaig matí i tarda, tots tancats a dins de la sagristia de la capella, com a sardines en llauna, i ell, damunt una tarima amb l'harmònium, i vinga a repetir i repetir les cançons fins que l'hi semblava que quedaven prou bé, i pobre del que defallís per que lo més probable és que l'inflés a hòstia límpia.

 Utilitzava els mitjans més insospitats a fi de controlar les possibles imperfeccions comeses, com per exemple la gravació d'assajos i actuaciones, en un magnetòfon de bobines. També es feia fer i recollia tots els reportatges fotogràfics de les actuaciones; això era un veritable suplici, doncs el dia que es visionaven les fotografies, el que tingués l'obertura i el gest de la boca diferent a la majoria, i ja no cal dir el que estés distret, havia de pujar a la tarima i baixar, com a mínim, amb la marca de la seva mà a la galta.

Com és de suposar, cantàvem com els àngels, i poc a poc ens anàvem fent més famosos i en conseqüència ens sortien cada cop més actuacions. La perfecció que vam assolir com a coral va ser màxima, doncs apart de la fèrria disciplina que s'imposava, a tots ens agradava molt cantar i això s'aprofitava al màxim. 

Vestits amb l'alba no quedava bé segons on fos, de forma que ens van buscar un nou vestuari. Constava de barretina, camisa blanca i corbata de trampa blava. 

Al costat esquerra de la camisa a l'alçada del cor, portàvem cosit un escut brodat en forma de lira de color marró clar bordejat de color groc i, al lloc que normalment ocuparien les cordes, estava l'escut de Lleida; a sota i també de color groc les lletres P.C.M. 

Brodat amb el logo del Cor "Pueri Cantores Maristas"


També dúiem una faixa blava com la corbata, pantaló curt negre, mitjó blanc quatre dits per sobre del turmell i sabata "GORILA".

Teníem doncs, un uniforme per cantar davant de Déu i un altre per cantar davant dels homes.
 
Quan arribava la Pasqua ens la ben feien, ja que ens tiràvem els matins del diumenge i dilluns i la del següent diumenge, cantant per tota Lleida caramelles. 
Era una putejada, normalment es passava un fred de collons, sobretot a primera hora, ja que sota la camisa solament hi podíem dur samarreta o un jersei prim com a molt, a part imagineu-vos com acabaríeu després de cantar tot un matí; ben bé acabàvem a quarts de tres del migdia, ara aquí, ara allí

Van ésser èpics els concursos de Nadales que es feien als Estudis Ilerdencs entre les diferents corals de Lleida. El clímax arribava al màxim entre la coral infantil de l'Orfeó Lleidatà i nosaltres. Suposo que va ser com a conseqüència d'haver guanyat algun certamen, vam anar a Madrid com a representants de Lleida a un festival de Nadales. L'experiència va ser divertida ja que ens vam estar uns quants dies de turisme i vam actuar amb tot un plegat de gent que venia de tota Espanya.


Pueri Cantores. Visita al Santiago Bernabeu, tot fent diversos concerts, TVE inclosa, a Madrid.
A la dreta de la imatge Jordi, Josep i Marco. Desembre any 1965






         Josep i Marco. A sota en Jordi. Cor del Sagrat Cor (Any 1962). Director Hno. Gregorio 





Concursos corals, Cor Maristes amb vestit de "Caramelles". Anys 60's.  Dir. Hno Andrés


...A tot això, anaven passant els anys, la tessitura de la veu anava canviant, i en conseqüència, de la primera veu passàvem a la segona i després a la tercera i ens anàvem fent grans i a fer de Déu que això ens obria els ulls. 

Tot i viure en uns anys on la informació era completament parcial i intoxicada, poc a poc s'anaven filtrant gota a gota músiques de fora.

Per a nosaltres, tot i tenir tots els números per avorrir tot lo que fos música (de fet hi havia bastants casos de deserció), podia més el sentiment, que la disciplina estúpida. Hagués set una bona excusa per ensenyar-nos música de veritat, i no a ser, a base d'assajos i bufetades, pures màquines de repetir cançons....

La coral dels maristes de Montserrat va ser un altra cosa. Suposo que després del que havíem passat, tot lo que et trobessis de nou com a mínim era Hollywood. 

De primer, ja vam descobrir que no solament teníem un director que feia i desfeia al seu antull, allí hi havien tres persones per a tenir cura de la coral, dos "hermanos" i un seglar.  

El seglar era en Fausto Turell, músic militar -tocava la flauta travessera a la banda de Gardeny- i que no sé per quina raó estava allí dirigint la coral, encara que lo més raonable serà pensar que era pel sobresou. Era un personatge força singular i veritablement l'ofici de militar no l'hi havia imprimit gaire caràcter, ja que es pot considerar que era un home afable i que si més no, disfrutaba lo seu fent la feina..."

Com es veu, el cor, especialment al Col·legi del Sagrat Cor, era d'una altíssima exigència i un control ferri i sovint despietat, que ens feia ser els millors en tots els festivals i competicions, i alhora ens donava força experiència en el món de la música i les actuacions en públic. que esdevenien una qüestió quotidiana.


Les evolucions més personals, els primers grups musicals

Instrumentalment parlant, passava el temps, evolucionàvem i fèiem també els primers "pinitos" musicals propis, Cada cop anàvem rebent més notícies des de fora, i conforme ens fèiem grans a la vegada ens anava creixent la curiositat per fer música més personal i per a saber quin tipus de cançons s'estava escoltant extramurs.

Josep. Primeres notes guitarrils Any 1965
                          
          

D'aquesta manera, i desprès de diverses iniciatives musicals, es produeix una transició personal i colectiva, desde la música coral a les  noves actuacions i intervencions ja com a grups musicals independents, conjunts com Rockers, format per Hèctor, Eduard, Marco, Dario, Manolo i altres accions que a poc a poc conflueixen cap a la iniciativa i el projecte  comú de "La Veu del Poble".


Rokers. Any 1968. Marco, Dario, Hèctor, Eduard, Manolo. Any 1968


Primera formació de "La Veu del Poble".

..."Definitivament, la formació de la Veu del Poble a l'any 1969 va quedar establerta per lo Dario Ibañez (guitarra i banjo de sis cordes, veu i micròfon); l'Eloi Gomà (guitarra i veu); l'Albert Prado (guitarra i veu); lo Marco Remacha (guitarra, flauta i veu); lo Josep Francisco Clotet (flauta, harmònica, guitarra i veu -tot alhora-); lo Jordi Codina (tres cops de pandereta i veu); lo Jordi Aixalà (flautes diverses, harmònica i veu); i l'Antonio Artigues (contrabaix, guitarra i veu).." (Memòries de La Veu del Poble). 




1a Formacio de La Veu del Poble. A la foto manca el Contrabaix i Antonio Artigues. Any 1969


Ara ja podem dir tots els noms, perquè en aquells dies l'Antonio Artigues i lo Jordi Aixalà havien d'actuar amb un nom fingit, degut a que les seves respectives famílies s'oposaven a que els seus fills actuessin en públic fora de l'escola. Tot i això, podia més l'afecció que el possible càstig si estaven descoberts en la seva gosadia, i s'arriscaven de bon gust, això si, sempre amb la mosca darrera l'orella, defugint fotografies, entrevistes i posar-se en primera línea de foc, encara que això últim no era gaire problema ja que teníem al Dario que amb la seva presència, simpatia i ganes de micròfon omplia els possibles buits que es poguessin produir... (memòries de La Veu del Poble)


Actuació de diversos membres de La Veu Del Poble: Teclats Albert, Xilofón Josep,
Contrabaix Antonio, Guitarra Marco, Manel i Eloi. Festival Montserrat any 1970






Com vam escollir el nom del grup:

En aquells dies els grups que anaven apareixent en el panorama de la música folk, tenien per costum posar-se noms compostos i amb certes connotacions per tal de deixar entendre el tipus de música que feien. Nosaltres no havíem de ser menys, i així després de pensar-ho i de fer propostes, una tarda tancats a la barberia es van posar a votació tot un seguit de noms De totes les propostes la que va tenir més vots va ésser la de "La Veu del Poble" -aguanta el nom-, i encara que ara soni un tant estrany, en el seu temps donava una certa pàtina d'autenticitat. Malgrat que el nom que vàrem escollir tingui una lectura polititzada i reivindicativa, cosa per la qual ens hagués pogut dur problemes amb les autoritats i la censura, no vam tenir mai cap tipus de dificultat. Segurament perquè sortint a actuar tots ben mudadets per la mare, poques sospites de subversius podíem despertar als polis que s'infiltraven a les actuacions i als recitals, i encara que no defugíssim el compromís i el fet reivindicatiu, el nom havia estat triat amb el sentit més melòdic d'allò autèntic que surt de la cultura i la música popular.... (memòries de La Veu del Poble)


Logo de La Veu del Poble. Autor Marco Antoni Remacha


D'una manera natural s'anava consolidant el grup de Folk, primer una amistat, i desprès unes afinitats musicals i personals, relacions que trobaven el seu complement en un espai on assajar, que els germans maristes ens havien proveït a "La Barberia". Aquesta era la petita sala on el barber periòdicament tallava els cabells als estudiants interns i als "hermanos". Es tractava d'un petit espai molt reclòs, al primer pis  de la part antiga de l'edifici de l'Avinguda Catalunya. Un espai que òbviament, tenia un ús molt limitat, el que permetia disposar abastament d'ell per als assajos i que els mateixos germans ens cedien, a canvi de col·laborar en els festivals i celebracions musicals del centre, fent acompanyament musical a 'les figures' que en aquests esdeveniments intervenien, davant, sovint, d'uns pares embadalits.

Tot i que de vegades amb cara de circumstàncies, acceptàvem el tracte, prou favorable, ja que ens permetia, sobre tot quan estaven propers els festivals, d'escaquejar-nos algunes hores de les classes.



Albert, Josep i Marco acompanyant  musicalment a les futures
 promeses líriques, als festivals escolars (Any 1969)


 
Jordi, Albert i Marco... Amb el 'Manager' al  darrera

Com escollir un repertori FOLK?

Una cosa són les ganes de fer, i l'altra la materialització dels nostres objectius, cantar música Folk. Calia anar a beure de les fonts, i aquestes les constituïen els poquíssims discs de vinil que encara hi havia (i a un preu prohibitiu),  i les referencies de persones properes i amb experiència, com  l'Antoni, germà gran de l'Eloy, amb una excel·lent discografia a casa i una bona guitarra. 

Quan podíem fent encàrrecs als nostres majors que anaven a Andorra (al Transbord, la botiga essencial d'allà), i sobre tot, cercar idees tirant del cançoner de referencia de l'època: "FOLK SONG", amb portada, per cert, de Jordi Batiste.



Cançoner FOLK anys 60's. Portada disseny de Jordi Batista


Allà teníem representat el repertori tradicional Català, algún tema local de Lleida, així com  adaptacions d'èxits Folk internacionals. El llibret no podia mancar en la motxilla de cap kumbayà

Molta més feina ens donava treure la cançó quan el que teníem a mà era nomès el disc, cantat sovint en anglès, i que calia "punxar" una i altra vegada per a agafar els acords i la maleïda lletra en anglès de la cançó, (Ep, que encara faltava 35 anys per el Youtube, i no ens podíem esperar tant...).

Quan teníem problemes amb la lletra, per l'anglès, llavors el Xavi Lafarga, ens donava una mà, el que no impedia que destrosséssim l'idioma de Shakespeare en cada interpretació. 

El cas era, que a base de paciència i entusiasme ens vàrem fer amb un repertori bastant personal i molt propi de La Veu del Poble, un repertori sensiblement diferent de la resta de grups de Folk. Així fou com La Veu del Poble va versionar en català grups folk pràcticament desconeguts a Espanya amb temes com Natural Man, de New Christy Minstrels, o  va crear la primera versió  que es fes fora dels U.S.A. del tema "M.T.A." del grup americà Kingston Trio, tema que, posteriorment, altres grups de folk ens van versionar,  incorporant-lo al seu repertori i contribuint així a la seva popularització. (Precàries gravacions fetes als anys 60's i primers 70's)

A més, en els nostres temes, incloiem uns arranjaments tan vocals com instrumentals amb força qualitat i personalitat, com a la versió de Natural Man, que, per a sortir d'uns nanos de 14 anys, tan joves,  sorprenien a l'audiència.

Addicionalment teníem també creacions pròpies, com "La Cançó de l'Alegria", temes que sovint eren les que més agradaven al públic, per el fet de sortir dels camins trillats.

Per a cada actuació calia triar acuradament els temes i l'ordre més adient, també, lògicament, en funció de la durada. Atès que sovint, seguint la pràctica i model establert per els Setze Jutges, el que es feia en els festivals, era una actuació combinada de diversos grups o solistes, calia, per tant, preparar unes 5 cançons per grup, que era el que s'estilava.

Normalment es pactava els temes entre cada grup per a no repetirse i xafar l'actuació de l'altre. La Veu del Poble, al tenir un repertori bastant propi, no teníem cap problema amb això.




La Veu del Poble creix...

Sovint els grups de música folk els integraven nois i noies, ja que com que en els temes a interpretar les veus eren part important com a suport musical, s'enriquien les possibilitats si en les formacions hi havia veus femenines. De seguida que vam veure que lo nostre anava en serio, ens vam plantejar la possibilitat d'integrar alguna noia en el grup.../... Després d'un temps, per fi vam quedar citats amb unes noies de la "Congre" (Congregació Mariana), per una tarda de dissabte.  Ens vam posar ràpidament a organitzar-ho tot, per poder produir una bona impressió. Lo primer que vam haver de fer, és demanar l'oportú permís als "hermanos" perquè poguéssim entrar noies a l'escola, ja que havien de venir fora d'horari escolar i no sabíem si ho veurien bé. No ens van posar cap impediment, al contrari, se'ns en van oferir uns quants per ajudar-nos i col·laborar amb nosaltres, i és que el morbo funcionava i això de que unes nenes de les monjes vinguessin per assajar al col·legi els excitava força.

El dia de la cita imperava un cert nerviosisme entre nosaltres, i ben polidets vam anant apareixent per la barberia a primera hora de la tarda en espera i amb el dubte per veure si realment vindrien.

Cap a mitja tarda a l'hora assenyalada, vam baixar tots cap al pati amb un parell de guitarres per esperar-les tot dissimulant. Ens vam col·locar a la balustrada del replà de l'entrada principal que com que estava a l'alçada de la porta del carrer per on havien d'entrar si venien, ho podíem controlar millor.

 Ens van fer esperar una bona estona i quan ja començàvem a posar-nos nerviosos tot intuint que tot allò se'n anava en orris, lo Dario, que per això tenia un sisè sentit va donar la veu: ja venen!. Tos a una vam fer un saltiró i ens vam dirigir botant d'alegria cap a la porta per donar-los-hi una bona rebuda. L'alegria que portàvem a sobre aviat es va agrir, ja que amb les presses i els saltets al pobre Eloi, que és el que tenia la guitarra més bona, se l'hi va despenjar i l'hi va caure a terra amb tanta mala fortuna, que al colpejar-se just on la tapa de ressonància s'ajunta amb el lateral, per la pressió de les cordes es va obrir com una magrana. En aquell moment a l'Eloi si l'hi punxem no l'hi surt ni una sola gota de sang.

L'ambient es va glaçar i per una estona no sabíem ben bé que fer, si plegar la guitarra de terra, si anar a rebre les noies, si consolar a l'Eloi... Colpits per l'inesperat esdeveniment en un fet i no rés ens vam trobar cara a cara amb elles: -Hola, què tal com esteu, veureu és que la guitarra... voleu pujar on assagem? Enfilant les escales cap a la barberia, mentre anàvem guiant-les també anàvem consolant a l'Eloi: -tranquil, que la guitarra la portarem al senyor Payà i te la deixarà de puta mare, no et preocupis que fot meravelles i no és gens car...

Un cop a dalt i fetes les presentacions de rigor, aviat ens vam posar d'acord i així va ser com la Paquita Vidal, la Mercé Pigem, la Núria Trepat, la Montse Viñas i la Maria Jesús Oteyza, van entrar a formar part de la Veu del Poble...













Festival Folk a "Les Bases". Any 1969. Esq a dreta: Dario,
Jordi C, Josep, Marco, Jordi A, Montse, Eloi, Albert, Merche, Nuria

Tot això ens va fer viure una època intensa i plena de records. Potser per la intensitat i les ganes de seguir fent coses i evolucionar, un cop passat l'estiu, on per lògica es parava tota activitat, sense cap trauma les noies van deixar el grup, i ens vam veure obligats a buscar-ne d'altres que volguessin participar, amb tots els inconvenients i problemes que això comportava d'entrada, però La Veu del Poble sense participació femenina ja no hagués estat lo mateix. Com que per sort, sempre aconseguíem lo que ens proposàvem, vam contar amb la col·laboració de la Maria Jesús Oteiza, que era l'única que va continuar, la Marimé Mejón, la Neus Cases, la Gemma Rodamilans i la Maria José Blavia. Així va ser com vam poder mantenir la formació i vam seguir actuant sense tenir que variar gaire el nostre repertori. (Memòries de La Veu del Poble)


Segona formació mixta de La Veu del Poble amb les noves incorporacions musicals femenines: Ma José Blavia, Neus Casas, Gemma Rodamilans, Marimé Mejón i la veterana Chus Oteyza


Chus, Marco, Gemma

Marco, Mercé i Paquita

   

Chus, Nuria, Eloi, Jordi i Dario

Els Festivals Folk a la Lleida dels 70' i La Veu del Poble.

Aquest itinerari musical tan incipientment iniciat a "La Barberia",  comença a madurar i passa de l'àmbit privat als escenaris dels col·legis i centres cívics etc., per a entrar després, sota l'aixoplug d'entitats difusores de la cultura a escenaris més oberts, teatres, pavellons, cinemes, i altres auditoris amb més aforament i per tant amb més audiència. D'aquesta manera es desenvolupen i despleguen estratègies i activitats dels clubs culturals i esportius, com Els Huracans, o el Sícoris Club, entitats com l' Escola  Normal (Magisteri), els Ateneus, Cercle de Belles Arts i altres ens compromesos amb la societat, que amb ganes de recobrar parcel·les de llibertat comencen a emprar el món de la música Folk per a programar - malgrat les restriccions i dificultats governatives-  activitats culturals i musicals que tenen un ampli ressò en la societat, en les persones i en els mitjans de comunicació. 

Conforme avança la dècada dels 70's, aquest música Folk internacional trobarà també una evolució cap a harmonies vocals i melodies més elaborades de la mà de grups com Crosby Still Nash i Young, amb evolucions de cantautors amb un enfocament més de rock (el mateix Bob Dylan es passa a la guitarra electrica, o Bruce Springsteen), i altres iniciatives musicals que enriqueixen i evolucionen aquest moviment, que transita cap al Folk-Rock, sovint compartint cartells i escenaris de la mà dels solistes i grup melòdics, més "Rockeros" o experimentats, en el cas de Lleida, amb grups com Virtuts Homólogues, Balar's, Lord's, Sajar's, Odin grup, Ibaceta, The Crows, Duendes Locos, Jaguar's, Topiloco, Ozono, Joan i Jordi, i molts d'altres.

Cartelleria de concerts Folk a Lleida entre 1968 i 1976



© La Veu del Poble 2022. Drets reservats.


Tornar